Les tres potes del Procés: entrem a la fase definitiva

Ara que ja tenim una mica de perspectiva històrica del Procés, podem dir que té tres potes o tres aspectes bàsics que cal tenir ben treballats si volem assolir la independència. Són els següents, en aquest ordre:

1- Voler la independència
Aquest és un aspecte que des de l’Assemblea vam començar a treballar de valent des del principi. Hem fet molta feina: hem fet moltes parades, hem parlat molt amb la gent, hem fet xerrades, hem redactat molts documents… Aquesta és una de les potes que tenim més consolidades. De tota manera sempre s’ha d’anar insistint per tal que no hi hagi retrocessos.

A mode de resum podríem dir que les raons per voler la independència s’agrupen en tres grans grups:

– Espanya ens roba: Hi ha gent a qui no agrada aquesta frase però és un bon resum del que passa, ja que cada any surten de Catalunya cap a l’Estat uns 20.000 milions d’euros que ja no tornen. Perquè ens fem una idea de la magnitud, per exemple, cada hora se’n van 2.200.000 euros cap a Espanya que no tornen; o un altre exemple, també molt gràfic: els pressupostos de la Generalitat (38.000 milions per a 2022) podrien augmentar un 52% (podrien ser 58.000 milions d’euros). Però Espanya no només ens roba diners sinó que, a conseqüència d’això, també ens roba el nostre futur perquè no tenir els diners ens impedeix invertir en educació, sanitat, cultura, infraestructures, habitatge, etc. I no ens permet treballar per combatre les desigualtats socials que el sistema genera. En conseqüència, hipoteca el nostre present i també el futur de les generacions que venen. Avui dia poca gent discuteix amb arguments l’espoli fiscal perquè és un fet objectiu, però cal anar-ho recordant.

– Identitat:També hi ha gent a qui no agrada que es parli d’identitat però és una realitat que no es pot discutir. Som una nació, amb una llengua i una cultura pròpies, amb uns costums i unes tradicions que s’han d’anar adaptant als temps però que en cap cas haurien d’estar sotmesos o amenaçats. Com a nació que som tenim una visió del món des del nostre país. Tot això només ho podrem defensar si aconseguim la independència.

– Perquè vull: L’altre grup de raons per voler la independència es resumeix en les paraules de la cançó de l’Ovidi Perquè vull . Volem la independència simplement perquè ens dona la gana, perquè hi tenim dret i de fet no ens caldrien més arguments, tot i que els que hem vist en els apartats anteriors ens donen una bona pila de raons.

2 – Mobilització
La segona pota del procés cap a la independència és la mobilització. Sense mobilització i per tant sense pressió cap als polítics -els d’allà i també els d’aquí, quan cal- no ens faríem sentir i per tant no avançaríem. Segur que hem sentit la frase no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho per justificar que no cal tanta mobilització; doncs s’ha de dir que si els independentistes (aquests que no han deixat de ser-ho ) es queden al sofà i no es mobilitzen produeixen un efecte exactament igual que si haguessin deixat de ser-ho, perquè no es fan sentir, no pressionen i per tant no ajuden a fer avançar. La mobilització de la Diada és la prova d’això que diem. La manifestació va ser un èxit i gràcies a això hem aconseguit que es torni a parlar d’independència, que els partits polítics independentistes es reuneixin i parlin sobre com avançar cap a la independència i que el Govern rebi l’Assemblea i escolti la seva proposta. En conseqüència, els partits independentistes i el Govern han hagut de sortir de les seves zones de confort (i d’indefinició) i han hagut d’expressar de forma més clara quins són els seus plans. Hem tornat a posar la independència al centre del debat polític. Després de l’èxit d’aquesta Diada podem dir que els independentistes hem començat una nova etapa en què continuem mobilitzats i amb forces renovades i que hem tancat l’etapa del dol pels empresonaments i per l’exili, hem pres consciència de la repressió (que sovint exerceix la pròpia policia catalana) i hem començat a deixar enrere la pandèmia.

3 El desllorigador
Com ja sabem, no n’hi ha prou amb voler la independència, ni amb mobilitzar-se, sinó que en l’etapa final del Procés cal fer accions polítiques per materialitzar-la. I també sabem que l’octubre del 2017 aquesta part la vam cedir als partits independentistes i a les institucions perquè ens havien dit que la farien. Però finalment no va ser així. Per tant si volem tornar-ho a fer no podem esperar que es presenti l’oportunitat sinó que l’oportunitat hem d’ajudar a construir-la des d’ara mateix. La darrera assemblea general de l’ANC va aprovar incloure en el seu Full de ruta promoure una Llista cívica si els partits independentistes no avançaven cap a fer efectiva la Declaració d’Independència. Així mateix, la presidenta de l’Assemblea, en el seu discurs al final de la manifestació de la Diada, va dir: Demanem als nostres representants sinceritat, valentia i decisió per assolir la independència. I si no ho fan ells, estem determinats a utilitzar les eleccions i el vot per fer-la . Per tant, cal començar a treballar en la Llista cívica, preparar-la sòlidament, posar-hi tota la nostra intel·ligència, tot el nostre saber fer, i si cal, també imaginació. I s’ha de fer un procés de maduració i de treball que vagi avançant en les etapes per arribar amb èxit al final.

Resumim els treballs de la llista cívica en 4 punts que creiem que s’haurien de seguir per aquest ordre, per no començar la casa per la teulada:

1- Per què cal la Llista cívica?
2- Com ha de ser el seu funcionament?
3- Per fer què?

I només quan tinguem ben clars i treballats aquests primers punts haurem de passar al darrer:

4- Qui n’ha de formar part?

En conclusió, si volem avançar de forma decidida cap a la independència hem de seguir consolidant la primera pota (voler la independència), mantenir i ampliar la segona (la mobilització) i treballar en ferm en la tercera (el desllorigador).

Onze de Setembre 2022

Els ajuntaments i les tres sobiranies

A Catalunya hi ha 947 municipis, dels quals un total de 748 tenen alcaldes independentistes (370 de JxCAT, 359 d’ERC i 19 de CUP) i, salvant algunes excepcions, no es pot dir que des d’aquests ajuntaments s’hagi avançat gaire a l’hora d’ocupar espais de sobirania. Ens referim a la Sobirania fiscal, la Sobirania del consum i la Sobirania energètica, àmbits en què es podrien haver aplicat mesures -totes elles legals- que ens ajudarien a disputar el poder a l’Estat des de l’àmbit local. A més a més, amb l’exemple dels ajuntaments s’hagués afavorit que la ciutadania també ho anés fent.
 
Això no ha estat així. Els partits independentistes, tant en la política general del país com des dels ajuntaments, han estat, en aquests aspectes de què parlem, molt poc actius, no sabem si per comoditat (allò d’anar fent les coses com sempre sense buscar-se gaires complicacions…), per falta de valentia política (amb la repressió que està caient val més no embolicar-se…) o per falta de sobirania mental (l’hispanocentrisme).
 
Sigui pel que sigui, el cas és que la Sobirania fiscal en aquests moments no arriben a la cinquantena els ajuntaments de Catalunya que l’exerceixen. N’hi ha uns quants més que van aprovar mocions a favor de fer-ho, en el cicle àlgid del procés (i en moments d’eufòria electoral), però no han arribat a materialitzar-ho, i la majoria ni s’ho han plantejat.
 
Pel que fa a la Sobirania del consum (subministraments, serveis i contractacions), tot i que no hi ha xifres, estem segurs que les dades encara són més baixes: els ajuntaments independentistes contracten serveis i subministraments amb empreses radicades fora de Catalunya i en molts casos amb empreses de l’ÍBEX.
 
És important la sobirania del consum en primer lloc per fomentar l’economia catalana amb la contractació d’empreses que tinguin la seva seu fiscal a Catalunya, i en segon lloc per tendir cap a una realitat econòmica que estigui desvinculada dels poders polítics espanyols i dels oligopolis que participen en la campanya de la por i que poden significar un fre i un entrebanc en el moment de dur a terme la independència.
 
Sabem que la Llei de contractes públics (estatal) deixa poc marge, però s’han d’explorar les escletxes, pressionar per canviar la legislació o en tot cas denunciar públicament els impediments que hi hagi.
 
I, finalment, creiem necessari avançar de forma decidida cap a la Sobirania energètica per tal d’anar reduint la dependència de les grans corporacions, que, com ja hem vist, són contràries a la independència i actuen de forma bel·ligerant en aquest sentit. Per això instem els ajuntaments a treballar en la creació de Comunitats Energètiques Locals i en la remunicipalització de la gestió de l’aigua.
 
Enllaços d’interès
Sobirania fiscal:  https://sobiraniafiscal.assemblea.cat/institucions.php
Sobirania energètica:  https://assemblea.cat/lassemblea-impulsara-les-comunitats-energetiques-per-avancar-cap-a-la-independencia/

La Unió Europea no vol problemes

Aquests dies, arran del conflicte per l’atac de Rússia a Ucraïna, hem vist com la UE, tot i que sembla que agafada a contrapeu, ha començat a posicionar-se i prendre algunes decisions (sancions a Rússia, enviament d’armes a Ucraïna, acollida de refugiats, etc). A la UE no li agraden els problemes i si pot els evita, però en aquest tema no ha tingut més remei que arremangar-s’hi.

L’octubre de 2017, en el conflicte català, la UE no va arribar a pronunciar-se principalment perquè va veure que de la part catalana, a partir del 3 d’octubre, vam començar a afluixar en el conflicte enlloc de reforçar-lo, cosa que -a la curta o la llarga- hagués comportat un posicionament de la UE i inclús unes mesures o una mediació per solucionar-lo.

Però no va ser així perquè no vam arribar a causar un veritable conflicte: el 10 d’octubre vam declarar la independència i 10 segons després la vam deixar en suspens. El 17 d’octubre l’Estat espanyol va empresonar els dos líders socials més importants (els Jordis) i tot i així el 27 d’octubre vam tornar a declarar la independència, aquesta vegada no la vam deixar en suspens però no es van prendre les mesures necessàries per implantar-la i pocs dies després una part del Govern va marxar a l’exili i una altra part es va lliurar a la justícia espanyola. 

A partir d’aquest moment, la política catalana va anar de renúncia en renúncia de manera que es va anar diluint el conflicte institucional -arribant a l’acceptació per part del Parlament i dels partits catalans de la destitució del president del país forçada per la justícia espanyola.

Altres elements, com per exemple els indults als presos polítics catalans
-a instància del Consell d’Europa-, la taula de diàleg com a coartada d’un suposat diàleg entre les parts en conflicte, diàleg que sabem que no existeix, i altres accions del Govern català, com per exemple la col·laboració amb Espanya en la preparació dels Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, poden fer pensar a la UE que entre Espanya i Catalunya ja no hi ha cap conflicte. Que tot ha tornat a l’ordre.

De tot això en traiem la conclusió que si volem més implicació internacional a favor de la nostra causa -especialment de la UE- hem d’aguditzar el conflicte, posar-lo en evidència cada vegada que Espanya vulneri els nostres drets o ataqui la nostra dignitat com a país.

La UE no intervindrà de cap manera entre Catalunya i Espanya -ni tant sols amb declaracions simbòliques- si no percep que aquí hi ha un veritable conflicte que pot portar a una desestabilització del seu equilibri polític i especialment econòmic. 

L’autonomisme ha tornat

L’autonomisme ha tornat. Potser n’hauríem de dir neoautonomisme perquè ara en realitat el que tenim són unes institucions pràcticament buides de contingut i uns polítics institucionals que tenen la pretensió de ser com els d’abans de l’inici del procés, però la realitat no és així.

Fem-ne un petit repàs: la televisió autonòmica (TV3), creada entre d’altres coses per defensar i normalitzar la llengua catalana, cada vegada compleix menys aquesta funció donant com més va més presència al castellà. La policia autonòmica (Mossos d’Esquadra) cada vegada és menys una policia al servei de la ciutadania i més un organisme repressor de les llibertats, com ho han estat i ho són la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. El govern autonòmic no compleix amb el que diu que farà i, per exemple en el cas de la sentència contra la immersió lingüística, no és que no faci res per evitar-ne l’aplicació sinó que ha comunicat al tribunal que la pròpia conselleria serà qui s’encarregarà de fer complir el 25% de castellà. I darrer exemple, de molts que podríem esmentar: el Parlament, aquesta vegada conduït per Laura Borràs, ha acceptat i col·laborat -com ja havia fet amb Roger Torrent- en la destitució per part de la JEC d’un diputat escollit democràticament, sense oposar-s’hi, més enllà de declaracions buides. Veiem, doncs, que televisió, policia, escola i Parlament, quatre dels principals pilars dels país, estan greument tocats.

Sembla que els polítics institucionals independentistes pretenguin que hi hagi calma, volen rebaixar la tensió, intenten “portar-se bé” per tal que tornin aquells temps de l’autonomia pujoliana, del peix al cove i de l’anar fent, però s’equivoquen perquè aquells temps no tornaran -per això en diem neoautonomisme- i Espanya ho sap ben bé i no està fent cap treva. Espanya segueix implacable amb la repressió, se’n riu de la taula de diàleg i els atacs de l’aparell judicial continuen sense descans.

Finalment, com una maniobra més de distracció, tenim el tema dels Jocs Olímpics d’hivern. Els polítics institucionals independentistes que aposten per organitzar els Jocs sota el paraigua d’Espanya l’any 2030 està clar que no pensen fer la independència abans d’aquesta data i que tampoc no tenen cap mena d’estratègia per arribar-hi més enllà d’aquesta data, perquè el que caldria ara no és rebaixar o diluir la tensió amb Espanya i donar un missatge de concòrdia sinó fer que totes les accions polítiques des de Catalunya remarquessin el conflicte en lloc de mirar de suavitzar-lo o minimitzar-lo com està passant.

Si no ho fem així, el missatge que donem a nivell internacional és que ja no hi ha conflicte i que entre els indults i la taula de diàleg ja s’ha acabat el problema català.

El perquè del Debat Constituent (Albert Coll – Coordinador tècnic)

Ens quedem a casa o ens posem al davant?

Cal pensar si la nació i la democràcia es defensen només votant cada 4 anys

Això ho vaig llegir a Twiter, escrit per l’Albert Boada, net de Celestí Boada, pagès, afusellat al Camp de la Bota, després de portar-lo allà per tercer cop, les dues anteriors era perquè veiés morir els seus companys.

El seu delicte? Haver estat regidor i alcalde de Gramanet del Besòs i ser membre d’Unió de Rabassaires i d’ERC.

La piulada afegia: “Aquells catalans s’ho van jugar tot pels seus ideals. Som en una altra època però fa temps que es difícil veure un mínim de valor i coratge en els polítics catalans. Retenen el poder però han perdut l’autoritat. La pèrdua de dignitat col·lectiva ens afecta individualment”.

La pèrdua de dignitat col·lectiva ens afecta individualment … el mateix que fa uns dies escrivia Salvador Cardús “l’acceptació d’un marc polític indigne ha arrossegat l’independentisme a la indignitat, i no serà fàcil sortir-ne”.

Aquesta pèrdua de dignitat col·lectiva afecta de ple a la ciutadania que durant els darrers dotze anys ha estat molt activada lluitant pel Dret a decidir dels catalans.

En Vicent Partal diu que per a la nostra lluita activa tenim cinc potes essencials: l’Assemblea, el CxR, el Debat Constituent, el poble, la nostra gent i la cinquena pota, aquella que mai ens falla quan la iniciativa la portem nosaltres, que és el propi Estat espanyol.

Totes les organitzacions que assenyalem el camí de l’autodeterminació i l’apoderament de la ciutadania patim aquesta manca de compromís col·lectiu, i Debat Constituent, a pesar de ser un projecte molt ben travat i amb unes eines metodològiques molt notòries, també en pateix de ple les conseqüències.

No cal ser sociòlegs per veure el que està passant. La classe política ens ha defraudat i ha estat una decepció darrera l’altre …i encara no s’ha aturat!. La gent no surt al carrer per defensar la seva dignitat col·lectiva i això és molt preocupant. Els fets que ens han portat fins on som s’han anat encadenant …i no hem reaccionat com calia:

  • En primer lloc va ser el Tsunami Democràtic, una eina increïble que va arribar a preocupar molts governs de tot el món. Hong-Kong i Catalunya encapçalàvem aquest embat utilitzant unes eines informàtiques de mobilització fins a les hores mai vistes. De cop el poble era capaç d’organitzar-se i deixava de ser controlable. Però qui estava al timó del Tsunami es va espantar i varen començar les maniobres per aturar la màquina. De cop estàvem tots aturats a la via principal, com si fóssim vagons de tren darrera d’una potent màquina.
  • Llavors veiem com no s’investeix Puigdemont, i en no fer-ho es traeix la tant proclamada “restitució”, esgrimida per tots els “nostres” partits durant la campanya electoral. El 155 es confirma ferm i inamovible.
  • Permetem que la Injustícia espanyola faci fora el nostre President Quim Torra per penjar una pancarta a favor dels presos, i ens toca escoltar com partits independentistes que haurien de fer pinya al·leguen no fer-ho adduint que no cal jugar-se-la per qüestions tant intranscendents.
  • La maquinària autonomista fa que la Generalitat actuï com a acusació en multitud de denuncies “vergonyants” contra la nostre gent, principalment joves que havien sortit a defensar el que era just. La repressió està servida.
  • Surten els presos polítics de la presó i comencem a escoltar declaracions que ens fan avergonyir.
  • Els “nostres” partits disparen contra qualsevol moviment de confrontació i contra qualsevol iniciativa que persisteixi en la lluita per l’autodeterminació.
  • Permetem que ens ataquin la immersió lingüística i no fem res.
  • Imputen la mare d’en Hasel i a la vista només s’hi apleguen unes 30 persones per donar-li recolzament, i així tants i tants casos ….
  • I la darrera, el cas de Pau Juvillà, on la JEC l’expulsa del Parlament per haver posat uns llaços grocs al despatx del seu Ajuntament.

En Lluís Llach ho va expressar molt bé quan el varen convidar a FAQS arrel del Concert …”ens hem de quedar a casa sinó ens agrada el que veiem que fa la classe política, o ens hem de posar al davant per canviar-ho?

Els voluntaris que impulsem el Debat Constituent ho tenim molt clar i no ens quedarem a casa, hi abocarem tots els nostres esforços personals i tots els recursos que siguem capaços moure fins aconseguir que els ciutadans de Catalunya coneguin aquest projecte de ciutadania, fet des de baix, al marge dels partits i les institucions, transversal i plural. Volem que se’l facin seu.

Per l’interès col·lectiu hem d’aconseguir que el Debat Constituent assoleixi una gran participació, ja que només així tindrà la força capaç d’incidir i d’exigir sobre la classe política i sobre la mateixa societat civil.

Qualsevol iniciativa constituent que vulgui fer qualsevol país democràtic haurà de començar pel que proposa Debat Constituent a través d’una potent eina de democràcia participativa, que no és altre que donar la veu al poble!.

La nació i la democràcia s’han de defensar només votant cada 4 anys? Rotundament no.

Perquè és necessària una iniciativa com la del Debat Constituent?

A Catalunya som una majoria social que tenim superada la pantalla de l’autonomisme i estem determinats en la voluntat de voler fer un país nou …, volem un país millor, que sigui socialment més just i equitatiu, on la gent vegi reconeguts els seus drets, els seus deures, les seves llibertats i on pugui desenvolupar-hi les seves realitzacions personals i col·lectives.

Però mai ens hem posat a discernir, de manera col·lectiva, com havia de ser aquest país millor! Mai ho hem fet des d’una iniciativa popular, ciutadana, de baix cap a dalt, al marge dels partits i de les institucions. I això és el que pretenem fer des de Debat Constituent. Donar la veu al poble.

En els darrers anys hem fet moltes manifestacions, molt extraordinàries, úniques a Europa, per dir que volíem constituir-nos en un nou país, però mai hem engegat un debat per decidir i definir entre tots com hauria de ser i quins haurien de ser els paràmetres constitucionals d’aquest nou país.

Hem d’aprofitar que som una societat apoderada i que una immensa majoria tenim la determinació de que Catalunya té tot el dret de decidir lliurement el seu futur.

El Debat Constituent respon a aquest objectiu. És un projecte transversal, inclusiu i plural, i amb aquestes tres premisses s’han creat les eines que han de permetre que tots puguem participar d’aquesta iniciativa constituent.

D’on surt el Debat Constituent?

El Debat Constituent neix impulsat per una iniciativa del Govern de la Generalitat i en particular del President Torra a mitjans de 2018, en que li demana a Lluís Llach que presideixi un Consell Assessor per l’Impuls d’un Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent. Aquest Consell es crea l’octubre de 2018, amb una vintena de membres, i després de treballar unes primeres bases metodològiques i encarar les qüestions tècniques, es dissol l’1 d’agost de 2019 per tal de que sigui la societat civil qui el lideri.

La nova organització, totalment en mans de voluntaris, està oberta a la participació de tota la ciutadania i està formada per:

  • Les Enteses (en l’actualitat n’hi ha 104), que son xarxes de voluntaris repartides per tot el país, de caràcter regional, comarcal o local, que tenen la funció de impulsar el DC a tot el territori, presentar-lo a les Entitats locals, promoure el registre i la participació ciutadana i organitzar debats sobre els diferents àmbits del Qüestionari.
  • I la Coordinadora Nacional d’Enteses, que és l’òrgan gestor que coordina totes les Enteses, formada pels delegats de cada regió (22) i per en Lluís Llach i la Gabriela Serra com a ex-membres del Consell Assessor. En total 24 membres.

Les eines del Debat Constituent:

Parlem d’eines:

  • En primer lloc una eina semàntica, com és el Qüestionari, amb preguntes i respostes que han de servir per dibuixar quin país volem, per decidir què volem ser, qui volem ser i com volem ser com a poble i com a societat.

El Qüestionari el formen 144 preguntes, de fet 143 si no teniu residència a l’Aran. No s’han de respondre totes, no és cap obligació, tothom pot respondre les que vulgui.

  • I unes eines informàtiques que es posen a disposició de la ciutadania, una app on registrar-se i una web on un cop registrats poder respondre el Qüestionari. Aquestes eines fan possible que qualsevol ciutadà de Catalunya, visqui on visqui i pensi com pensi, pugui registrar-se i participar expressant les seves opinions responent el Qüestionari. Tant sols hi ha dos requisits per poder participar: ser major de 16 anys i tenir la residència a Catalunya.

El criteri de les preguntes no és el de mantenir allò que ara hi ha ni tampoc d’anar enrere, sinó de mantenir els drets aconseguits, o anar molt més enllà. No hi ha cap proposta regressiva, tot és progressiu. I aquesta és una de les 3 premisses importants: la no regressivitat.

La primera pregunta diu: “Quina és la forma d’estat que creieu més apropiada per a Catalunya? Estat independent en forma de república, estat federat dins l’estat espanyol, estat lliure associat amb vincles constitucionals amb Espanya o estat confederat amb uns altres estats.” Hi ha opcions diferents, però tot va més enllà d’això que tenim ara. Per la monarquia no es demana perquè seria regressiu …

No es demana si els immigrants han de tenir drets. Els immigrants tenen drets, es demana, en tot cas, quina quantitat o modalitat de drets han de tenir. Per exemple tampoc es qüestiona sobre la pena de mort, perquè s’entén que a la nostra societat això ja s’ha rebutjat i no es qüestiona.

L’altre criteri que hem aplicat és el del desacord. No es pregunta si hom està a favor de la llibertat d’expressió, però sí què conté aquesta llibertat d’expressió. S’han de permetre les manifestacions i expressions racistes? No demanem si hem de tenir un estat democràtic, sinó quin model d’estat democràtic volem. No demanem sobre si ha d’haver separació de poders, sinó com s’ha d’articular. És a dir, no es pregunta sobre allò que ja hi ha acord, sinó que es pregunta sobre on hi pot haver desacord.

Els tres criteris són progressivitat, desacord i el tercer …. integralitat.

La integralitat s’explica en el sentit que les preguntes han de poder cobrir tots els valors, principis i criteris que formen els diferents àmbits de qualsevol constitució.

En el nostre cas el Qüestionari està estructurat amb 7 grans àmbits constitucionals:

El Concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi:

El concert de Lluís Llach pel Debat Constituent el passat 18 de desembre va ser un èxit absolut. El Palau Sant Jordi, ple de gom a gom es va rendir al so de les notes, dels versos i de les lletres de les cançons, unes lletres del tot actuals, en absolut desfasades car estem en la mateixa lluita, unes lletres on molts de nosaltres hi descobríem nous matisos que potser anys enrere no havíem copsat.  Un Lluís Llach que va anar creixent a mesura que avançava el concert, amb un acompanyament i una escenografia de luxe.

En aquest enllaç podem veure el fragment on tot el Palau canta l’Estaca

https://www.vilaweb.cat/noticies/video-quinze-mil-persones-canten-lestaca-en-un-emotiu-final-del-concert-de-lluis-llach/

De moments emotius n’hi va haver moltíssims al llarg de tot el Concert, però potser val la pena recordar quan ens presenta la cançó “No és això companys no és això”, ens diu que mai abans l’havia fet servir per acabar un concert, però “és que dir que no és això companys no és això!!, és una necessitat col·lectiva …més que mai hem de dir que no és això companys, no és això!!

En aquest enllaç podeu visionar aquest fragment tant especial:  https://youtu.be/9j1LB-Mu2g0

I aquí podeu visionar un recull del Concert: https://youtu.be/PZ8x5zZ9x-g

La responsabilitat és a les nostres mans, a les de cada ciutadà convençut d’haver tancat per sempre la pantalla autonomista. Volem un país nou, millor, més just i el volem pensar, debatre i escriure. I no defallirem fins aconseguir-lo!!

I si el poble no surt del seu ensopiment i no recupera la seva dignitat col·lectiva, llavors sortirem amb el cap ben alt i en roda de premsa us direm de manera molt clara:

Heus aquí el que tenim i el que hem posat a disposició de tots els ciutadans  convençuts que Catalunya ha de poder exercir lliurement el seu Dret a l’Autodeterminació …. esperem però poder despertar les consciències d’una altra manera i molt abans.

Ens hi ajudes?

Registra’t i Participa del Debat Constituent: www.debatconstituent.cat

Contacte i xarxes: https://www.debatconstituent.cat/ca/contacte

El nou rumb de l’independentisme i el paper de l’Assemblea (Pep Peraire – Secretari Nacional de l’Assemblea)

Amb aquest article no es pretén parlar en nom del moviment independentista, però sí que té la intenció de seguir posant maons en forma d’idees per construir aquest edifici que ha de ser el projecte de ruptura independentista.

Avui escric sobre el paper de l’entitat que ha volgut ser punta de llança del moviment civil independentista i que des de la seva fundació, aviat farà 10 anys, ha tret centenars de milers, milions de persones als carrers de la nostra nació. Posant la als ulls del món i acompanyant o pressionant les nostres institucions en el camí cap a la independència.

La nostra lluita continua. Aquest podria ser ne el resum, però els contextos són canviants i per seguir avançant cal ser ben conscient d’aquests contextos si no vols quedar al córner, amb la pilota enganxada als peus i perdent la perspectiva del terreny de joc.

La nostra entitat ha hagut de gestionar la reculada que ens va generar la repressió del 155, com també ho han fet les altres entitats, els partits polítics i milers d’activistes. L’Assemblea també ens hem reubicat després del cop de puny que ens va etzibar l’Estat i que va fer saltar totes les peces del taulell pels aires.

Quan et derroten, perquè la reculada és això (encara que sigui temporalment), has d’analitzar les teves línies i les de l’enemic. Nosaltres ho hem anat fent, des del voluntarisme militant i amb la intenció de trobar el desllorigador. Procurant fer propostes per no perdre del tot la posició.

Mantenir la posició ha volgut dir cuidar i acompanyar la militància, els activistes i els
representants polítics davant l’embranzida repressiva de l’Estat.

Mantenir la posició ha comportat treballar a contracorrent perquè la reculada no fes tornar cap a l’autonomisme als partits independentistes que gestionen les institucions. Fent crides a la desobediència, a la unilateralitat i aportant propostes concretes, amb un «decàleg institucional», perquè els partits es fessin seves.

Mantenir la posició ha volgut dir aguantar, resistir i assumir greus contradiccions fruit del desconcert. Mantenir la posició ha volgut dir votar independentisme i guanyar el 52%.

Mantenir la posició també és tornar a mobilitzar milers de persones durant la diada
nacional malgrat la pandèmia i mantenir l’entitat viva, malgrat el desànim i certa
desbandada. Ho podríem haver fet millor, segur, però no ens hem quedat al sofà ni ens
hem autoflagel·lat a can Twitter. Hi som i hi serem.

Han passat els mesos i la proposta de resistència comença a cridar la necessitat d’un tornem-hi amb propostes concretes. Mobilització, formació política i empoderament ciutadà. Aquests són els pilars de la nostra entitat.

Mobilització adaptada als nous temps. Formació política de les masses independentistes per articular millor les nostres propostes polítiques i fer les guanyadores. Empoderament amb les «eines de país» o sigui, més força social de l’independentisme. Més incidència i guanyar sobirania cap a la ruptura en tots els àmbits de la societat per fer forat i construir un poder republicà que desgasti l’ocupant.

Serà clau que les entitats configurem un moviment civil desbordant, i que els partits
independentistes plantin l’autonomisme d’una vegada, o que si més no, i en paral·lel a la seva gestió, col·laborin amb l articulació d’aquest moviment civil de preparació de la
ruptura.

Nosaltres no ens podem escapar de la crítica del moviment i n’hem assumit la nostra
responsabilitat com a referents que n’hem estat i que procurem seguir sent. Cap dels
dirigents independentistes (ni institucionals ni civils) pot estar content amb la situació que vivim, però l’aprenentatge ens ha d’esperonar a preparar mill or els temps que vindran.

Durant el març i l’abril d’aquest 2022 a l’Assemblea decidirem un nou full de ruta i una
nova direcció de l’entitat, un pas previ per tornar a la càrrega de manera decidida. També celebrarem els nostres 10 anys de lluita i compro mís amb el projecte independentista.

No són els millors temps per a les alegries en la lluita, però aquestes alegries o victòries
no cauen del cel. Els qui volem continuar el combat per la nostra independència nacional i per la justícia social us emplacem a unir vos a la celebració que més ens importa, la de la nostra victòria definitiva. Per la llibertat, per la gent i pels Països Catalans, organitzeu-vos amb l’Assemblea.

Ni peix ni cove

Sembla bastant evident que des de l’octubre de 2017, però molt especialment des de les darreres eleccions del 14-F, els partits independentistes estan intentant tornar -uns amb més èxit que d’altres- a les seves zones de confort: acord de govern a la Generalitat, repartiment de càrrecs, pactes i acords amb altres partits als ajuntaments i diputacions, pactes amb el Govern espanyol, aprovació dels pressupostos generals a Madrid… En definitiva, els partits estan tornant a la gestió de l’autonomia, aparcant qualsevol iniciativa o acció que comporti avançar cap a la independència. Els partits independentistes -tot i tenir el 52 % dels vots del Parlament- estant fent autonomisme, estant intentant fer el que a l’època de Jordi Pujol es coneixia com a peix al cove . 

Però és clar, hi ha una gran diferència, l’escenari és totalment diferent. Ara hem viscut un referèndum d’autodeterminació -que vam guanyar- i hem viscut una declaració d’independència del nostre Parlament -tot i que no es va implementar-. També vam viure unes vagues generals que ens van apoderar. Per tot això que hem viscut, la societat ha canviat, ara sabem que qui té el poder és la gent, ho vam viure i ho vam assaborir, i tenim ganes de tornar-ho a experimentar i aquesta vegada arribant fins al final. Com deia l’estimat Ovidi, ja volem el pa sencer. 

El Govern espanyol va reaccionar amb violència i repressió i pel que hem anat veient ja no està disposat a fer concessions com en altres èpoques, però en canvi està disposat a fer el que sigui per mantenir la unitat d’Espanya. 

Per tant, ara mateix ni hi ha peix ni hi ha cove -ni n’hi haurà-, així que ja seria hora que els partits independentistes, els del 52 %, deixin les seves zones de confort, facin el que els vam encomanar quan els vam votar, acabar el procés i assolir la independència. Perquè ja n’hi ha prou, ja n’estem farts, d’autonomisme. 

Cal que els partits independentistes acabin d’una vegada amb el col·laboracionisme amb els partits unionistes i que trenquin tots els pactes que tenen amb ells per governar ajuntaments, diputacions, consells comarcals, etc.  

Cal que els partits independentistes votin NO a tots els pressupostos on governin els unionistes (sigui a Espanya, a Barcelona, o on sigui). 

Cal que ens mobilitzem tots com el 3 d’octubre del 17, amb vaga general inclosa, i fem que Catalunya sigui ingovernable per Espanya. 

Si no fem que es visualitzi el conflicte no avançarem cap a la solució (la independència).

El ‘com’ i el ‘quan’ de la unitat independentista

(Josep Guia, Membre, pel País Valencià, de l’Assemblea de Representants del Consell per la República Catalana)

En la dècada dels 80 del segle passat, el PSAN va formular l’absoluta necessitat d’un Front d’Alliberament Nacional per aconseguir la independència dels Països Catalans. El vàrem anomenar Front Patriòtic, en consonància amb les denominacions patriòtiques de les organitzacions unitàries de l’independentisme combatiu (no n’hi havia altre): Terra Lliure, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Moviment de Defensa de la Terra…

La proposta no va ser acceptada pel conjunt de l’independentisme i ha calgut esperar a la segona dècada del segle XXI perquè se’n fes evident la necessitat: no hi ha una altra manera de guanyar la independència que bastint un Front Patriòtic o, dit d’una altra manera, un Front Republicà d’Alliberament Nacional, que superi, integri, relligui o substitueixi les diverses organitzacions independentistes (polítiques, sindicals, cíviques, culturals…).

Com i quan s’esdevindrà això, aquesta unitat estratègica de l’independentisme? És molt senzill: quan l’opció de lluita i de confrontació amb l’Estat espanyol esdevingui clarament la més potent, organitzada i majoritària entre el poble independentista català. Aquesta opció encara no té nom, però en són embrions el Consell per la República Catalana i l’ANC.

La unitat estratègica per la independència només pot ser, si es vol que sigui per guanyar la independència, una estratègia de confrontació amb el poder espanyol, sense pactes ni claudicacions. Mai no podrà ser el resultat d’una entesa entre estratègies divergents, és a dir, entre els reformistes de l’Estat espanyol i els rupturistes amb l’Estat espanyol. ERC ja ha deixat ben clar que no vol seguir l’estratègia de la confrontació, una part de Junts tampoc no la subscriu i la CUP encara no s’hi ha pronunciat.

Així doncs, quan serà, això? Doncs quan aconseguim una situació per entendre’s semblant a l’escocesa, on hi ha una opció independentista hegemònica i la resta va a redós seu. És a dir, fem que l’opció de confrontació esdevingui l’hegemònica, que això arrossegarà la resta cap a la unitat al seu voltant. Així, amb una tal unitat (que si es dona, bé; i si no, també), serà possible guanyar la independència i continuar fressant camí cap a l’alliberament nacional i social del conjunt dels Països Catalans.

‘El Príncep’ de Maquiavel

És habitual associar Niccolò Machiavelli (1469-1527) a la frase el fi justifica els mitjans , tot i que mai va dir-la. També és usual dotar l’adjectiu maquiavèl·lic de connotacions negatives.

Maquiavel va viure a la Florència del Renaixement, de què va ser servidor públic i ambaixador, al bell mig de les intrigues entre les ciutats-estat d’Itàlia, el Vaticà i els regnes de França i Aragó. La seva obra més important, El Príncep, es considera fundacional del realisme polític modern, tot i que ja ve de l’antiguitat (vegeu el Butlletí núm. 6, Només pot haver-hi justícia entre iguals ).

El tema central és el poder polític, com obtenir-lo i com conservar-lo. I el príncep o governant ha de fer-ho de manera eficient i duradora, tant per tractar amb els seus súbdits com amb els governs d’altres estats, i per això ha de tenir les qualitats necessàries. Maquiavel en diu virtù , que no té res a veure amb la virtut en sentit moral. Ha de ser capaç d’exercir el bé si és possible, però també el mal si és necessari. Si ha de recórrer a la força, ha de fer-ho amb més intel·ligència que força, però, si cal, també amb engany. Ha de ser flexible, és a dir, capaç de canviar de mètode i d’aliances si ho exigeix la integritat de l’estat, introduint el concepte de raó d’estat, tot i que aquesta expressió és posterior a Maquiavel.

El Príncep va ser titllat d’immoral i inclòs a l’índex de llibres prohibits. Ha tingut molts defensors i detractors i encara avui no hi ha consens en la interpretació. Pot ser dur i fins i tot cruel (la crueltat ben usada pot ser bona) amb el poble, però també mostra una sensibilitat republicana i confia que els homes sempre lluitaran per la llibertat contra opressors interns i externs. Va ser escrit en temps de monarquies absolutes, però és ple de moments apropiats a la política actual. Assassinar els conciutadans, trair els amics i no tenir paraula pot fer guanyar poder, però no glòria. Qui propicia el poder d’un altre provoca la pròpia ruïna (hi havia taules de diàleg i pressupostos?). La intel·ligència d’un governant es mesura pels homes i dones de què s’envolta. Si no pot ser estimat, ha de ser temut. Els pobles sotmesos que vivien en llibertat i amb les seves pròpies lleis no obliden mai i aprofiten qualsevol ocasió per tornar-hi. Acaba amb uns versos de Petrarca exhortant a alliberar Itàlia dels bàrbars.

Maquiavel va ser protagonista i víctima de la  canviant política florentina. Empresonat i torturat, va viure els últims anys retirat a la seva propietat rural. Gran coneixedor de la història antiga, en els seus escrits polítics és evident l’admiració per la república romana, que era el seu model d’estat. El Príncep va ser dedicat a Llorenç II de Mèdici i conté referències a Ferran el Catòlic, a qui admirava i també criticava (en una carta a un amic el tractava de tacagno e avaro ). També va escriure una història de Florència, poesia i teatre amb bon sentit de l’humor.

Edicions 62 ha editat El Príncep, traduït al català per Carme Arenas, amb un estudi preliminar del professor Oriol Ponsatí-Murlà i propostes de treball i materials complementaris del professor Joan Vergés, ambdós de la Universitat de Girona.

I tu? Sumes per la independència? (Carla Soler i Pairó Secretària nacional de l’ANC)

Sí, el procés està resultant més llarg del que en algun moment ens vam imaginar. Sí, és difícil i pot ser esgotador. Costa trobar el què o el qui. Costa trobar el com o el quan. Ens estressa aquesta incertesa i aquesta dificultat. Ens frustra i ens enfada. Però què hem de fer? Quina ha de ser l’actitud i la resposta a aquesta situació?

Crec que bàsicament n’hi ha dues. La primera segur que us sona: és la d’aquell que diu: “N’estic cansat, em quedo a casa, no faig res”. I, de fet, tothom té dret a cansar-se en una lluita, a descansar un temps i recobrar forces. Això sí, alguns (pocs, però segur que en coneixeu), a banda de no fer res, no sumen. Solen dir: “Això no és prou contundent”, i no ho fan. Però alhora no tenen idees millors o no les saben traslladar, o pitjor, ni ho intenten. Només s’ho guarden per al bar, o pitjor, per al Twitter.

I, a més, alguns són els que diuen: “Quan vagi de debò, ja hi seré”. I és que ara no hi va de debò? I és que ara no hi ha més de 3.000 represaliats i gent que seguim lluitant dia a dia amb aquesta situació. Que vagi de debò depèn també de cadascú de nosaltres, de la suma de tots plegats.

A vegades penso que aquesta és l’actitud més freqüent, però crec que no. No ens espantem, només és la més cridanera i la més fàcil de veure. I la segona actitud és la de la gent que potser pensa el mateix i segurament li seria més fàcil fer el mateix, però decideix sumar. Decideix no abandonar. Decideix seguir sent-hi. També estan cansats, però hi són. També pensen que és llarg, però continuen. Els sembla bé? Hi són. No els sembla tan bé? Sumen igualment perquè de mica en mica s’omple la pica i menys s’avança no fent res.

I tu? Ets dels que sumen?