Hi ha qui diu que en les eleccions municipals no s’ha de mirar tant el partit o quina política general representa sinó la persona o les persones que es presenten i si creus que tenen capacitat de gestió o aporten idees per millorar el teu poble o ciutat.
Estaríem d’acord amb aquesta afirmació si fóssim en un país normal, però no és el cas. Catalunya està sotmesa a l’Estat espanyol -de fa uns quants segles- i no ens podem comportar com si no hi hagués cap conflicte, com si no hi hagués dèficit fiscal (recordem els 20.000 milions anuals que se’n van a Espanya i no tornen), ni opressió nacional sobre la llengua i la cultura catalanes, o la falta de llibertats, etc. O com si no haguéssim viscut el Referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre, com si el Parlament de Catalunya no hagués fet la Declaració d’Independència el 27 d’octubre de 2017 o com si aquests darrers anys no hi hagués hagut una forta repressió (recordem que hi ha més de 3.000 persones amb processos judicials oberts).
Per tant les candidatures/partits que representin opcions independentistes s’han de comprometre a denunciar el conflicte i quan siguin a l’ajuntament a actuar a favor dels interessos catalans i en contra dels interessos espanyols.
L’Assemblea considera que per valorar el compromís d’una candidatura amb la independència de Catalunya i poder-ne recomanar el vot, cal que en els documents del programa municipal i en les presentacions públiques s’explicitin de forma clara els següents compromisos:
El compromís d’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència durant tota la legislatura.
El reconeixement de la validesa del Referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre de 2017 i del seu resultat favorable a la independència de Catalunya.
El reconeixement de la Declaració d’Independència feta al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017.
El compromís amb els principis democràtics bàsics, en especial amb la igualtat per raó de gènere, de cultura, d’ètnia o de creences.
El compromís a no fer cap acord de govern amb altres candidatures o persones significades en la defensa de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola.
La defensa de la llengua catalana en tots els àmbits municipals.
Donar suport i potenciar l’Assemblea Nacional Catalana.
Donar suport i potenciar el Consell de la República.
L’aplicació de la sobirania fiscal. Fer les declaracions a la Hisenda catalana.
El rebuig de qualsevol acte de la monarquia espanyola dins l’àmbit del mateix municipi.
El passat 18 de març hi va haver una xerrada a Sant Julià de Ramis organitzada per la Comarcal del Gironès i la Territorial de Sant Julià de Ramis. Els ponents eren Bernat Deltell i Rafael Pous i els presentava Olga Lacoma, tots tres de l’entitat República en Marxa (REM).
Vam sortir de l’acte amb molt mal gust de boca. Ens va fer la impressió que ens explicaven una història -la del Procés- que no coincidia amb la que havíem viscut la majoria dels assistents.
Rafel Pous va parlar de les tres motivacions que es mantenien sòlides al llarg del temps i justificaven el desig d’independència: l’econòmica (el dèficit fiscal), la mala qualitat democràtica de l’Estat espanyol i la vulneració a Espanya dels drets humans. Des del públic algú va recordar que la motivació de base (la principal i històrica) és la defensa de la nació catalana, de la llengua i la cultura: la identitat nacional, en definitiva. Pous va replicar que feia referència a les raons que s’han anat enfortint des del 2012 i que ho explicava així perquè ell era dels que, fins no fa massa, encara aspirava a l’encaix de Catalunya a Espanya. Aquesta posició de buidar d’identitat les reivindicacions l’hem vist al llarg del Procés… Que potser volen una Catalunya independent sense identitat catalana?
Algun partit independentista ha defensat el bilingüisme en la República catalana, i aquest fet va motivar una pregunta. Bernat Deltell va confessar que la seva prioritat és guanyar, que no vol que l’independentisme torni a ser marginal. És a dir, va recórrer a Maquiavel en allò que la finalitat justifica els mitjans; si cal mentir sobre l’oficialitat del castellà, es fa. Entenem que ni aquesta és la manera de fer política ni tan sols és necessària: el projecte és prou engrescador i les raons de l’independentisme prou convincents per convèncer i vèncer democràticament. És clar que potser, ben mirat, la mala praxi pot ser el xarop que ens voldran fer empassar i els ensarronats serem els qui ens decantem perquè a Catalunya es visqui en català. Recordeu l’aparició de Súmate a l’inici del Procés? El missatge bàsic que predicaven era la defensa del castellà i dels castellanoparlants a Catalunya. Que potser volen una Catalunya independent amb la llengua catalana en decadència o desapareguda?
Els ponents van defensar fer un nou referèndum (aquesta vegada, acordat) que, segons ells, no entrava en contradicció amb defensar la validesa del referèndum de l’1 d’octubre. La contradicció entre defensar el mandat de l’1 d’octubre i promocionar-ne un de nou (i a més, acordat amb l’Estat) no semblava preocupar-los com no els preocupava que un referèndum acordat no pot ser i a més a més, és impossible. Que potser volen tenir-nos permanentment donant voltes a la sínia? Ja sabem què vam fer malament i no, no va ser el referèndum.
Com a alternativa al nou referèndum van ironitzar i ridiculitzar els que opinen que cal aixecar la DUI del 27 d’octubre de 2017 ( I com s’ho faran? Sortiran al balcó de la Generalitat com en Francesc Macià?). Potser s’ha perdut la memòria que el Govern català, l’octubre del 2017, tenia previstes les lleis i decrets a aprovar per implementar la declaració d’independència del Parlament? El problema -ho sabem- va ser que no van gosar tirar-ho endavant. Per tant, el que cal és un govern valent. No serà que ridiculitzen la situació perquè tenen por d’afrontar-la?
Sobre la taula de diàleg, l’Olga Lacoma va ser molt vehement en reclamar que els catalans mai no la podem abandonar (la mala imatge internacional que comportaria, s’ha de fer palès que nosaltres sí que som dialogants, etc.). I tant, que ens en podem aixecar! Només faltaria! Quan el diàleg és una farsa, com és el cas, no és que et puguis aixecar, és que ho has de fer per dignitat, per denunciar la falta de compromís del teu adversari. Seguir el joc com estan fent les nostres institucions reforça el Govern espanyol; el reforça tant com aprovar els seus pressupostos i les seves lleis. De portes enfora, el Govern espanyol és el dialogant; de portes enfora, els catalans recuperem la comoditat de ser espanyols. Per reforçar la nostra posició internacional, no seria millor evidenciar que el conflicte és viu?
Ras i curt, escoltant els integrants de República en Marxa ens va semblar sentir els portaveus del partit al Govern de la Generalitat.
En el procés cap a la independència som en uns moments crucials. Han passat deu anys des de la fundació de l’Assemblea i els primers cinc anys (del 2012 al 2017) van ser anys de grans mobilitzacions, de somriures, d’aportar mil i un arguments a favor de la independència, d’estar molt al peu del carrer i parlar amb la gent, d’arrossegar els partits independentistes, de crear les circumstàncies perquè la tardor de 2017 el Govern i el Parlament materialitzessin la independència tal i com havien promès. Finalment no va ser així.
Els cinc anys següents (del 2017 al 2022) van ser anys de protestes contra la repressió i l’exili, vam centrar-nos massa en la lluita antirepressiva, en passar el dol per la nostra gent, i vam aparcar la lluita per la independència. La pandèmia també va ajudar a disminuir o pràcticament anul·lar la nostra presència pública. Malgrat tot, cada cop que hi ha hagut eleccions l’independentisme ha tret majoria al Parlament (en les darreres eleccions un 52%). Tot i això el Govern i el Parlament -hi insistim, amb majoria absoluta de l’independentisme- ens han portat cap a l’autonomisme, cada vegada de forma més desacomplexada. L’Assemblea, però, des de finals de l’any passat ha anat agafant múscul altre cop.
La disjuntiva actual que tenim els independentistes, que té l’Assemblea, és quin camí s’ha d’agafar. Hi ha qui creu que hauríem de tornar al camí del primer període, el de les grans mobilitzacions, el dels somriures, el d’arrossegar els partits a fer… allò que no volen fer, com ja van demostrar la tardor del 2017 i han estat demostrant des de llavors? Certament van ser uns anys d’il·lusions i de posar-hi molts esforços, però cal ser realistes: les circumstàncies han canviat, tothom s’ha anat traient les caretes i ara ja sabem fins on vol arribar cadascú. No hem d’enyorar temps passats, hem d’explorar nous camins si volem arribar a obtenir resultats diferents.
Creiem que és per això que en la passada Assemblea General Ordinària (maig de 2022) els socis vam aprovar d’introduir al Full de ruta 2022/2023 aquests dos punts: – Impulsar una llista cívica per a les properes eleccions al Parlament, sense personalismes ni interessos de partit. – Exigir mesures de regeneració democràtica a les nostres institucions i partits polítics.
El Full de ruta conté molts altres punts que són accions de protesta, de pressió, de reivindicació, de denúncia i, en general, de mobilització, que hem de seguir fent per forçar un nou embat i estar-hi preparats quan arribi el moment, però aquests dos punts esmentats signifiquen un canvi substancial en la manera de fer de l’Assemblea, perquè impliquen intervenir en les institucions per materialitzar la independència de forma unilateral i perquè ho fan acompanyats d’una regeneració democràtica que és molt necessària. Per tant és molt important que el Secretariat Nacional constitueixi un Grup de Treball per la Llista Cívica, tant per donar compliment al que diu el Full de ruta com per treballar d’una forma seriosa, intel·ligent i honesta i no deixar-nos portar per apriorismes (o interessos de partit). També és important que se’n parli a les assemblees de base i en tots els àmbits que es pugui. Entre tots hem de fer aportacions i donar-l’hi forma (o descartar-la, si arribéssim a aquesta conclusió).
Així, doncs, en aquests moments no tenim una disjuntiva entre mobilització i Llista cívica, sinó el repte d’augmentar la intensitat de les mobilitzacions i construir la Llista cívica de manera que generi il·lusió i remogui el panorama polític. La mobilització i la Llista cívica no són coses contraposades sinó complementàries.
Com dèiem al principi, som en uns moments crucials que haurem de saber tripular amb generositat, intel·ligència i valentia.
La Comarcal del Gironès, conjuntament amb l’AT de Sant Julià de Ramis, hem organitzat una xerrada-col·loqui amb el col·lectiu República en Marxa, sobre l’actualitat política.
Des de la tardor de 2017 han passat més de cinc anys i segurament ja tenim prou perspectiva per intuir que les estratègies dels membres del Govern i líders civils les podríem agrupar en dos tipus: l’estratègia individual i l’estratègia col·lectiva.
Dintre de l’estratègia individual hi ha els que van optar per presentar-se al Tribunal Suprem a declarar, i després van ser empresonats i jutjats en el famós judici del Procés. I l’estratègia és individual per diverses raons. Per una banda, cadascú va triar un advocat diferent i no hi va haver coordinació entre ells. Tots van optar per fer una defensa tècnica i no política intentant justificar que el que van fer no transgredia la llei espanyola. Tots van acceptar fer les seves declaracions en castellà, la qual cosa va afeblir, especialment a nivell internacional, la idea que Catalunya és una nació amb una llengua pròpia, el català, que és perseguida per l’Estat espanyol, i a més va reforçar la idea, de cara als catalans, que en temes importants millor fer servir el castellà. L’indult, que en els primers moments tots el presos van dir que no acceptarien, ha reforçat la propaganda internacional del Govern espanyol. En tots aquests aspectes la col·lectivitat -la nació- en surt afeblida.
També entrarien en la categoria de l’estratègia individual aquelles persones que inicialment van anar a l’exili però que han anat pactant amb el Tribunal Suprem solucions personals per poder tornar sense anar a la presó, reforçant la idea que va escampant l’Estat espanyol que el «problema catalán» ja està solucionat.
Els canvis pactats en el Codi penal, que han significat un desgast polític per a la part catalana, finalment s’han demostrat inútils, perquè els aparells de l’Estat (en aquest cas, la Fiscalia) mantenen peticions de penes molt altes (de presó i inhabilitació, per exemple en el cas Jové i Salvador). L’enèsim intent de reformar Espanya ha fallat, com era d’esperar.
Per altra banda, dintre de l’estratègia col·lectiva hi tenim les persones que segueixen a l’exili, que treballen per fer difusió del conflicte entre Espanya i Catalunya i que a través del recorregut judicial europeu estan aconseguint anar tombant les euroordres de la justícia espanyola i darrerament, cosa molt important, han aconseguit que el TJUE parli dels independentistes catalans com a Grup Objectivament Identificable. La feinada dels exiliats és positiva i contraresta la propaganda internacional del Govern espanyol.
Això no pretén ser una crítica cap a un partit en concret ni cap a les persones afectades (que són lliures de plantejar la seva defensa com millor considerin). Només vol ser una mirada diferent cap a allò que ens ha passat aquests darrers cinc anys -tant els aspectes positius com els negatius-, que ens ajudi de cara al futur.
Definició de quimera: creació imaginària de l’esperit que hom pren per una realitat.
Fa temps que sentim la cantarella del Govern català dient que l’objectiu és aconseguir d’Espanya un referèndum acordat. Recentment hi han afegit que es conformen amb les condicions -poc democràtiques- del referèndum de Montenegro (un mínim del 50% de participació i un mínim del 55% de Sí).
Coneixem Espanya i coneixem la seva història passada i recent, i per això diem que pensar que és possible pactar un referèndum amb Espanya és una quimera. I atenent a la definició de quimera podríem dir que això del referèndum acordat és una creació imaginària del Govern català, que ens la vol fer passar per realitat, potser a base d’anar-la repetint…
Però nosaltres sabem que ja vam fer el referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre de 2017; que va ser legal i legítim perquè el vam fer d’acord amb les lleis aprovades pel Parlament; que gràcies a l’esforç de la gent es va poder portar a terme: hi va haver col·legis electorals, urnes, paperetes, meses electorals, cens i, sobretot, votants, en concret 2.266.498 persones. Hi va haver una participació del 43,03%, de la qual en un 90,18% els vots van ser per al Sí. Recordem (i no ho perdonem) que hi va haver agressions indiscriminades contra els votants de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil -més de 1.000 ferits- i atacs directes contra col·legis electorals i robatori d’urnes i paperetes. Tot plegat, acompanyat d’un important desplegament de l’aparell judicial espanyol.
Per tant, no volem quimeres (referèndums imaginaris que no existeixen ni existiran mai) sinó que volem concretar els objectius (com aixecar la suspensió de la Declaració d’Independència, com mantenir-la en el temps i com controlar el territori) i preparar els plans adequats per aconseguir-los.
Encara estan cercant urnes. Vàrem votar i derrotar el seu exèrcit (la Guàrdia Civil és exèrcit de terra) a tots els col·legis. I ho fem quan volem (el 9N també i per partida doble, perquè aquell dia vàrem dir dues vegades que SÍ que volíem la independència, i també el 3 d’octubre, i amb les Marxes per la Llibertat… i altres dies). I la darrera Diada hem tornat a sortir al carrer amb força i aquest 6 de desembre milers de persones ens hem manifestat en contra de la reforma del Codi penal. Tenim aquestes capacitats intactes i a ells no els fa cap gràcia.
Això sí, les 10 del vespre és una hora fatídica, és l’hora en què sempre ho hem abandonat tot i hem malaguanyat l’esforç i la lluita. Perquè és l’hora en què hem anat cap a casa i ens hi hem quedat a mirar què passaria.
Però realitzar, implementar la independència no és cap somni. Hem realitzat grans gestes com a poble i, per ara, els humiliats són els poders espanyols. I no només perquè votem on volem i quan volem i perquè ocupem o bloquegem territori, instal·lacions o infraestructures quan volem sinó també perquè els poders espanyols estan sent humiliats als tribunals internacionals, malgrat les seves pressions i estirabots.
Tenim molts motius per a ser optimistes: el Primer d’octubre és el dia fundacional de la Catalunya independent i hem esmentat altres dies també memorables. Per això pensem que assolirem una gesta encara més gran: quan arribi el Moment defensarem l’aixecament de la suspensió de la Declaració d’Independència.
Abans del trencament del Govern ja estava quedant clar que la idea dels dos partits de la coalició (ERC i JxCAT) era el retorn a l’autonomisme, la gestió de les engrunes, el peix al cove (encara que en pitjors condicions que quan ho practicava el president Pujol), però ara amb el govern monocolor d’ERC i amb la incorporació a l’executiu de persones procedents d’altres formacions polítiques no independentistes (PdCAT, PSC, Comuns) queda clar el gir decidit que fa ERC cap a posicions si més no tèbies pel que fa a la qüestió nacional. De fet han tornat a la seva situació anterior al Procés, l’independentisme asimptomàtic, perquè porten la independència al programa però el que fan quan estan en llocs executius va en la direcció contrària i si més no dificulten l’avenç cap a l’objectiu.
El conseller Nadal, que sembla que s’ha erigit, o l’han erigit, en portaveu del Govern, està fent una tourneé mediàtica fent declaracions en què desacredita el Procés, el president Puigdemont, el referèndum de l’1 d’Octubre, la Declaració d’independència, etc., i en canvi aposta per tornar a “les essències més pures de l’Estatut del 2006 sense la retallada del TC”… Això és el que algú ja ha qualificat d’autonomisme màgic, voler tornar a una situació que ja ha estat àmpliament superada tant legalment com en les ments i en la voluntat de la majoria de catalans.
Desgraciadament, els altres dos partits independentistes, JxCAT i la CUP, no estan en el seu millor moment, en el primer cas les dues ànimes creen una tensió que els causen paràlisi i en el segon cas sembla que el tema nacional ha reculat en el seu ordre de prioritats.
A la vista de tot aquest panorama cal que des de l’Assemblea liderem un canvi en la situació política -com ja hem començat a fer des de la manifestació de la Diada-, una renovació dels líders i, si cal, que impulsem una nova manera de fer política que deixi enrere l’autonomisme (i la gestió impossible del mentrestant) i s’encari únicament a fer efectiva la Declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017.
És per això, per deixar enrere d’una vegada l’autonomisme, que diem ben alt i ben fort: “President, posi les urnes!”
Aquests dies, arran de la sortida de Junts del Govern, ens ho van repetint del dret i del revés, per terra, mar i aire: “el Procés s’ha mort”. De fet no és la primera vegada que vaticinen el final del Procés… Els poders fàctics se’n moren de ganes, de poder-lo donar per acabat, però, igual que en les altres ocasions, ara tampoc serà així.
El procés cap a la independència el vam començar la gent i en tot cas si algú l’ha de donar per acabat haurà de ser la gent, però ara per ara no estem en aquesta situació. Que els partits independentistes es barallin o s’abracin, pactin o trenquin els pactes, entrin o surtin del Govern no determina la salut del Procés. Això només ens indica el seu grau d’irresponsabilitat perquè ens demanen el vot dient que faran la independència i després es limiten a barallar-se per veure qui gestiona les engrunes de l’autonomia.
Els processos no són més que una sèrie d’etapes i d’accions que es fan per aconseguir un resultat. És veritat que en el procés cap a la independència hem tingut alts i baixos, etapes més intenses i d’altres més difuminades, tot això per diferents causes, per exemple en els darrers cinc anys a causa de la repressió i de la pandèmia.
La mobilització d’aquest 11S ha tornat a carregar les piles al Procés i ha demostrat que la gent hi és i vol avançar decididament cap a la independència. Políticament parlant, han passat més coses en els darrers 30 dies que, per exemple, en els darrers 18 mesos, cosa que demostra, una vegada més, la importància de les mobilitzacions.
Per tant, tornant al que dèiem a l’inici, el Procés està ben viu perquè la gent així ho vol i no seran els partits ni els poders fàctics els que determinin el seu final.
Ara que ja tenim una mica de perspectiva històrica del Procés, podem dir que té tres potes o tres aspectes bàsics que cal tenir ben treballats si volem assolir la independència. Són els següents, en aquest ordre:
1- Voler la independència Aquest és un aspecte que des de l’Assemblea vam començar a treballar de valent des del principi. Hem fet molta feina: hem fet moltes parades, hem parlat molt amb la gent, hem fet xerrades, hem redactat molts documents… Aquesta és una de les potes que tenim més consolidades. De tota manera sempre s’ha d’anar insistint per tal que no hi hagi retrocessos.
A mode de resum podríem dir que les raons per voler la independència s’agrupen en tres grans grups:
– Espanya ens roba: Hi ha gent a qui no agrada aquesta frase però és un bon resum del que passa, ja que cada any surten de Catalunya cap a l’Estat uns 20.000 milions d’euros que ja no tornen. Perquè ens fem una idea de la magnitud, per exemple, cada hora se’n van 2.200.000 euros cap a Espanya que no tornen; o un altre exemple, també molt gràfic: els pressupostos de la Generalitat (38.000 milions per a 2022) podrien augmentar un 52% (podrien ser 58.000 milions d’euros). Però Espanya no només ens roba diners sinó que, a conseqüència d’això, també ens roba el nostre futur perquè no tenir els diners ens impedeix invertir en educació, sanitat, cultura, infraestructures, habitatge, etc. I no ens permet treballar per combatre les desigualtats socials que el sistema genera. En conseqüència, hipoteca el nostre present i també el futur de les generacions que venen. Avui dia poca gent discuteix amb arguments l’espoli fiscal perquè és un fet objectiu, però cal anar-ho recordant.
– Identitat:També hi ha gent a qui no agrada que es parli d’identitat però és una realitat que no es pot discutir. Som una nació, amb una llengua i una cultura pròpies, amb uns costums i unes tradicions que s’han d’anar adaptant als temps però que en cap cas haurien d’estar sotmesos o amenaçats. Com a nació que som tenim una visió del món des del nostre país. Tot això només ho podrem defensar si aconseguim la independència.
– Perquè vull: L’altre grup de raons per voler la independència es resumeix en les paraules de la cançó de l’Ovidi Perquè vull . Volem la independència simplement perquè ens dona la gana, perquè hi tenim dret i de fet no ens caldrien més arguments, tot i que els que hem vist en els apartats anteriors ens donen una bona pila de raons.
2 – Mobilització La segona pota del procés cap a la independència és la mobilització. Sense mobilització i per tant sense pressió cap als polítics -els d’allà i també els d’aquí, quan cal- no ens faríem sentir i per tant no avançaríem. Segur que hem sentit la frase no conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho per justificar que no cal tanta mobilització; doncs s’ha de dir que si els independentistes (aquests que no han deixat de ser-ho ) es queden al sofà i no es mobilitzen produeixen un efecte exactament igual que si haguessin deixat de ser-ho, perquè no es fan sentir, no pressionen i per tant no ajuden a fer avançar. La mobilització de la Diada és la prova d’això que diem. La manifestació va ser un èxit i gràcies a això hem aconseguit que es torni a parlar d’independència, que els partits polítics independentistes es reuneixin i parlin sobre com avançar cap a la independència i que el Govern rebi l’Assemblea i escolti la seva proposta. En conseqüència, els partits independentistes i el Govern han hagut de sortir de les seves zones de confort (i d’indefinició) i han hagut d’expressar de forma més clara quins són els seus plans. Hem tornat a posar la independència al centre del debat polític. Després de l’èxit d’aquesta Diada podem dir que els independentistes hem començat una nova etapa en què continuem mobilitzats i amb forces renovades i que hem tancat l’etapa del dol pels empresonaments i per l’exili, hem pres consciència de la repressió (que sovint exerceix la pròpia policia catalana) i hem començat a deixar enrere la pandèmia.
3 El desllorigador Com ja sabem, no n’hi ha prou amb voler la independència, ni amb mobilitzar-se, sinó que en l’etapa final del Procés cal fer accions polítiques per materialitzar-la. I també sabem que l’octubre del 2017 aquesta part la vam cedir als partits independentistes i a les institucions perquè ens havien dit que la farien. Però finalment no va ser així. Per tant si volem tornar-ho a fer no podem esperar que es presenti l’oportunitat sinó que l’oportunitat hem d’ajudar a construir-la des d’ara mateix. La darrera assemblea general de l’ANC va aprovar incloure en el seu Full de ruta promoure una Llista cívica si els partits independentistes no avançaven cap a fer efectiva la Declaració d’Independència. Així mateix, la presidenta de l’Assemblea, en el seu discurs al final de la manifestació de la Diada, va dir: Demanem als nostres representants sinceritat, valentia i decisió per assolir la independència. I si no ho fan ells, estem determinats a utilitzar les eleccions i el vot per fer-la . Per tant, cal començar a treballar en la Llista cívica, preparar-la sòlidament, posar-hi tota la nostra intel·ligència, tot el nostre saber fer, i si cal, també imaginació. I s’ha de fer un procés de maduració i de treball que vagi avançant en les etapes per arribar amb èxit al final.
Resumim els treballs de la llista cívica en 4 punts que creiem que s’haurien de seguir per aquest ordre, per no començar la casa per la teulada:
1- Per què cal la Llista cívica? 2- Com ha de ser el seu funcionament? 3- Per fer què?
I només quan tinguem ben clars i treballats aquests primers punts haurem de passar al darrer:
4- Qui n’ha de formar part?
En conclusió, si volem avançar de forma decidida cap a la independència hem de seguir consolidant la primera pota (voler la independència), mantenir i ampliar la segona (la mobilització) i treballar en ferm en la tercera (el desllorigador).
COMARCAL GIRONÈS (Assemblea Nacional Catalana) 